LSC e variedades dialetales, funtziones diferentes

0

In Sardigna tenimus una casta de pessones chi no iscriet in sardu, ca est galu isetende su messia-norma chi andet bene pro totus. Si però, a custas pessones proponides una solutzione, no lis andat bene nudda, mai. In pràtica, si ponimus in mente a issos, iscriimus semper in italianu ebbia. A su sòlitu custos linguistas, apassionados, iscritores vènerant a Santu Logudoresu e a Santu Campdanesu, chi no esistint in perunu martirològiu ma servint petzi a martirizare a nois chi su sardu lu cherimus ufitziale e paritàriu cun sas àteras limbas, cosa chi non podet fàghere a sas ola su durgalesu, s’otieresu, s’oroseinu o s’aristanesu. B’at chie est contra a sa Lsc ca nat chi est “logudoresu”, chie est contra a sa Lsc ca nat chi NO est “logudoresu”. Unu su contràriu de s’àteru! It’est chi los aunit e los ponet in pare, tando? Sas solutziones ortogràficas e linguìsticas chi sa Lsc proponet? Nono. Finas si cambiamus sas solutziones ortogràficas, no acuntentamus custa casta de pessones. No la cherent ca non cherent chi apamus 1 modellu iscritu pro s’ufitzialidade.

O no la cherent ca cada unu diat chèrrere su “dialetu” (chi in sardu si narat limbàgiu) suo postu a ùnica limba de referèntzia, comente istandard, cun totu sas particularidades fonèticas giutas a iscritura, es.: th, ã, x, h, etc. Ma in custa manera no andamus a logu, no amus cumpresu cale est sa funtzione de 1 istandard iscritu, a cunfrontu de cada variedade dialetale locale o individuale.

Tando, lu repitimus:

A) s’istandard tenet funtziones generales (prus formales chi no informales) e devet fàghere una mediatzione intre sas variedades, rapresentende in manera unitària sa diferentziatzione dialetale. Sa LSC lu faghet, mediende intre sos dialetos prus cunservadores (Orosei e sa Baronia) a cunfrontu de su latinu (chi est sa mama comuna) e sos prus innovadores (Casteddu, Aristanis), es.: pache, pahe, pa°e, paghe, page, pagi, paxi. Est craru chi sa solutzione paghe, naturale, no est una mèdia matemàtica e chi podet èssere prus a curtzu a unu limbàgiu locale e prus a tesu de un’àteru. S’istandard est comente sa cobertura chi cugùgiat e sarvat sos aposentos (sos dialetos) de sa domo! Custa metàfora la repitint sos linguistas de cada parte de mundu e descriet bene sa funtzione de s’istandard.

B) sas variedades dialetales tenent funtziones locales (prus informales chi non formales), sunt prus a probe de sas pessones chi las faeddant e, duncas, cando las iscriimus devent/podent trascrìere sos fonemas particulares, es.: th, ã, x, h, etc.

In ue est su problema? In sa visione ideològica chi tenent unos cantos linguista o pseudolinguistas, chi non tenet perunu interessu de polìtica linguìstica in favore de su sardu e de s’ufitzialidade sua. Una visione chi servit petzi a afortire s’italianu e a indebilitare su sardu!

de Diegu Corràine, diretore de s’Ufitziu de sa Limba Sarda – http://limbasardacomuna.blogspot.it/

Share.

Leave A Reply